Art i Aigua II: L'arribada de l'aigua d'aixeta
Descobreix els nous usos de l’aigua i els objectes més emblemàtics, amb una mirada des de l’art.
Els objectes de la col·lecció del Museu de les Aigües, degudament aparellats amb obres d’art de grans artistes, ens mostren com l’arribada de l’aigua d’aixeta va suposar un canvi d’usos i un avenç veritable cap al benestar a les llars.
L'escalfador
L’arribada de l’aigua corrent a l’àmbit domèstic, influeix en la transformació d’usos, espais i costums. El benestar i la higiene passa pel bany privat i l’aigua calenta instantània.
Un cronista de la societat de finals de segle XIX com el pintor Ramon Casas (1866-1932), no podia ignorar un tema com el del bany. La seva pinzellada suau i seductora escampa una llum tènue, gairebé càlida, que incrementa l’efecte buscat de ple confort.
L'aixeta
Un cop establerta la xarxa de distribució d’aigua fins als habitatges, les aixetes domèstiques es converteixen en una peça essencial a les llars, convertint-se en un element funcional i en molts casos estètic.
La força naturalista del pintor Lucian Freud (1922-2011) reflecteix amb cruesa un espai íntim en què contrasten dos abundants raigs d’aigua, amb un fort component expressiu. Una de les aixetes no surt complerta, el que genera una sensació d’angoixa.
El radiador d'aigua
En les primeres calefaccions, en el segle XX, l’aigua s’escalfava amb llenya, carbó o gas. La caldera era única per a tot l’edifici i des d’aquest punt l’aigua es distribuïa als diversos radiadors, proporcionant confort climàtic.
El conegut com a “pintor de la felicitat” Pierre Bonnard (1867-1947), descriu a Intérieur blanc, un ambient d’elements de confort: la intimitat d’un espai amb vistes a jardí, un càlid foc a terra, un servei de te i un radiador modern d’aigua calenta.
Sinaí
A principis dels anys vint del segle XX, en una època en què les classes benestants mostren interès per les funcions terapèutiques de les aigües, el sinaí representa la possibilitat d’apropar a l’àmbit domèstic alguns d’aquests beneficis saludables.
Patentat pel químic i biòleg valencià Conrado Granell el 1928. El sinaí està format per diferents dipòsits en columna que contenen els elements d’aeració, filtratge i mineralització pels quals passa l’aigua fins al recipient en forma d’àmfora, que disposa d’una aixeta a la part inferior. A l’hora es considerava un element decoratiu.
La rentadora mecànica
Com moltes de les primeres propostes per mecanitzar la bugada, la Morisons Washer 1900 imitava el procés tradicional: un agitador, accionat manualment, movia la roba bruta dins del tambor de fusta. Els models van anar evolucionant i es van automatitzar.
A mesura que l’ús de les rentadores es va anar estenent a totes les famílies, els rentadors al riu i els safareigs públics van anar entrant en desús i la bugada va passar a realitzar-se a l’espai domèstic, tal i como es mostra en aquesta litografia que mostra una casa benestant.
La boca de mànega
Les concentracions urbanes de principis del segle XX van comportar la necessitat de millorar la neteja de l’espai públic, amb l’aigua com a element clau. La neteja amb mànegues para passar a ser un fet habitual per mantenir l’higiene de les ciutats.
Com pot apreciar-se mitjançant la fotografia de Francesc Català-Roca (1922-1998), la utilització de l’aigua permetia mantenir un nivell d’higiene i neteja suficient, tot i el creixement poblacional i urbanístic dels anys de postguerra.
La font Barcelona
Les fonts model Barcelona formen part de la vida quotidiana en moltes ciutats. Està fabricada amb ferro colat i llautó i generalment s’instal·la sobre una base de formigó. Té forma cilíndrica, amb el fust estriat i un remat d’aspecte vegetal.
Els Pérez de Rozas, una de les nissagues de reporters gràfics que ha marcat la història del fotoperiodisme barceloní durant el segle XX, van reflectir com la inauguració d’una font pública suposava un esdeveniment de gran calat a la Barcelona de mitjans del segle.
