El patrimoni industrial de l'aigua II: El nostre paisatge
Descobreix alguns dels majors tresors del patrimoni industrial de l’aigua a Catalunya, elements singulars disposats com peces d’un mosaic al llarg de tot el territori.
La revolució de l’aigua deixa al seu darrere tot un llegat patrimonial que avui queda plenament integrat en els diferents paisatges del nostre país. Edificis que caracteritzen barris i infraestructures que deixen la seva empremta particular als entorns rurals.
Davant les dificultats que ens depara la crisi climàtica i l’augment dels períodes de sequera, es fa necessari recuperar la memòria perduda i reivindicar el coneixement de la història de l’aigua al nostre país.
“Conèixer la relació entre l’aigua i el territori, entre l’aigua i la ciutat, i reflexionar-hi és un instrument necessari per afrontar els reptes del nostre futur.” (Albert Cuchí, 2011)
Moltes de les grans obres de l’enginyeria hidràulica s’harmonitzen en una simbiosi perfecta amb el seu entorn i amb les vides de les persones. Per la seva monumentalitat i ubicació, elements com el Torreó del Tibidabo són molt presents al nostre imaginari i quotidianitat.
Altres singulars, com la torre d’aigua de Granollers, tampoc passen desapercebudes. Siguin més o menys conegudes, totes han tingut un paper fonamental en la història de l’abastament de l’aigua d’aixeta. Vegem-ne algunes.
1. Torre de les Aigües del Besòs
La Torre de les Aigües del Besòs dista de ser un element més de la infraestructura de l’aigua. Des de la seva inauguració el 1882 s’ha distingit com una important senya d’identitat dels veïns del Poblenou (Barcelona), essent testimoni de les seves experiències, històries i arrels.
“Per la seva bellesa formal, ha estat considerada com una de les més belles de Catalunya. Pintada per artistes com Ramon Calsina, Josep M. Subirachs i Joan Pallarès, s’ha convertit en un element referencial i inseparable al paisatge del Poblenou.” (Antoni Vilanova, 2012)
2. Aqüeducte del Baix Vallès
Un tram de l’aqüeducte del Baix Vallès es conserva al bell mig del Parc Central de Nou Barris, vianants passegen i travessen per ell. Creuant Cerdanyola i Montcada, conduïa aigua del riu Ripoll fins al barri barceloní del Guinardó.
Situat avui com a element decoratiu, recorda la gesta que va suposar abastir la capital catalana en un moment d’escassetat.
3. Dipòsit de les aigües del Pedró
El dipòsit de les aigües del Pedró, a Palamós, s’erigeix solemnement sobre el port, al punt més alt del municipi.
Encara que actualment es trobi en desús, perviu en el temps al costat dels nens i nenes que juguen als peus.
4. Presa del pantà de Vallvidrera
Considerada una joia de l’enginyeria hidràulica, la presa del pantà de Vallvidrera va ser construïda per un dels arquitectes catalans més llorejats de finals del segle XIX.
Elías Rogent, el mateix que va fer la reconstrucció de l’església de Ripoll i que va edificar el gran edifici històric de la Universitat de Barcelona, va ser l’encarregat de construir aquesta obra, tan senzilla com bella i de gran qualitat.
5. Torre de l'aigua de Sabadell
La imponent torre de l’aigua de Sabadell ens explica la història d’aquesta ciutat i dels que la van construir. Es va edificar com a resposta monumental a la crisi d’abastament d’aigua de la ciutat davant l’exponencial creixement demogràfic.
Destaca la seva gran particularitat, ja que és una construcció d’estil modernista, però amb una gran influència de la tradició alemanya, especialment en la forma de la cúpula.
6. Dipòsit de l'Oliva
El dipòsit de l’Oliva data del segle XVIII durant la primera fase de la industrialització. Encara en funcionament, forma part del quilomètric sistema d’abastament de la Mina de l’Arquebisbe, que proveeïx aproximadament un 3% de l’aigua de la ciutat.
Si bé la construcció del sistema es va iniciar a finals del XVIII, els darrers elements van ser incorporats el segle passat. Es tracta d’una joia arquitectònica que presenta una sorprenent continuïtat històrica, ja que alguns trams aprofiten fins i tot l’antiga infraestructura romana.
7. Central de la Sociedad General de las Aguas de Barcelona
L’antiga Central de la Sociedad General de Aguas de Barcelona a Cornellà, més enllà de ser un dels exponents més grans del patrimoni industrial de l’aigua, és des del 2004 la seu del Museu de les Aigües d’AGBAR.
La Central de Cornellà ha esdevingut un punt de trobada entre la història, el patrimoni, la ciència, la tecnologia i la natura, contribuint així a consolidar una societat més sensible, justa, conscienciada i sostenible.
Al recinte hi ha projectes com el Jardí de les Papallones i l’Hotel dels Insectes, claus per reforçar la connexió indissociable que ha d’existir entre la història de l’abastament d’aigua urbana i la conservació de la biodiversitat davant d’un futur de dificultats.
Com la Central de Cornellà, moltes de les infraestructures anteriorment destinades a captar, emmagatzemar, distribuir i potabilitzar aigua en el passat, continuen exercint avui un paper rellevant per a la comunitat al fi de la seva vida útil.
Reivindicar-les com a elements de gran valor històric per a la nostra comunitat és una tasca imprescindible. Recuperar la memòria del passat i atorgar-les-hi una dimensió cultural i cívica forma part del camí per construir una consciència col·lectiva sobre la gestió de l’aigua.
El patrimoni industrial de l’aigua forma així part del nostre passat, present i futur. La seva interpretació diacrònica es converteix en un dels eixos fonamentals per establir les bases que ens permetin superar els reptes del demà.
Voleu conèixer de més a prop la història del patrimoni industrial de l’aigua a Catalunya? Explora el primer episodi d’aquesta exposició virtual:
El Patrimoni Industrial de l’Aigua I: Com l’aigua d’aixeta va arribar a les nostres llars
