El color de l'aigua és Alhambra
Sumergeix-te en un recorregut per la importància de l’aigua a l’Alhambra a través de l’art.
L’Alhambra és una de les meravelles arquitectòniques que ens llega el període andalusí a la Península Ibèrica. Erigida sobre la part alta de la ciutat de Granada, representa l’esplendor de la dinastia nassarita que la va construir. La seva relació amb l’aigua és vital per comprendre-la.
Muḥammad I Ibn al-Aḥmar va triar, l’any 1238, el turó de la Sabika per erigir la ciutat on ubicar el seu alcàsser i va construir l’Alhambra. La primera exigència seria dotar-la d’abundant aigua –provinent del riu Darro– a través de la Sèquia Reial o del Soldà.
Els descendents de Muḥammad I l’anirien transformant en la ciutat palatina, amb nous palaus i almúnies reials. La primera va ser el Generalife, per on la Sèquia Reial entra a l’Alhambra i que esdevé l’eix al voltant del qual s’organitza aquesta ciutat medieval.
A la civilització romana se la reconeix com a la gran enginyera hidràulica per satisfer les necessitats de les ciutats; a l’andalusina li correspon el mèrit d’haver-ne ampliat l’ús tot desenvolupant la tecnologia de l’aigua.
Per garantir l’aigua de reg per a l’agricultura i els jardins es va desenvolupar una xarxa ben calculada de sèquies –que salvaven les cotes de nivell i barrancs–, aljubs, safareigs, dipòsits i pous dels quals s’extreia l’aigua mitjançant sínies mogudes amb tracció animal.
La pràctica de l’islam incorpora l’aigua a l’arquitectura religiosa. Així sorgeixen els banys al costat de les mesquites i les piles on fer les ablucions abans de l’oració. Als nassarites, a més, se’ls atribueix el mèrit d’incorporar l’aigua a l’arquitectura dels palaus.
La cultura nassarita va introduir l’aigua a l’arquitectura dels seus palaus per millorar el confort tèrmic dels espais habitats introduint petites sèquies, safareigs i fonts.
L’aigua, com a element decoratiu de caràcter simbòlic que permet generar imatges mentals, crea miralls amb les superfícies de fonts i estanys, o bé amb la disposició de canals i fonts, com al Pati dels Lleons.
L’aigua dona vida als jardins; els de l’Alhambra van assolir el zenit de la bellesa convertint la ciutat emmurallada en un paradís per als sentits. L’arquitectura nassarita esdevé un referent mundial en haver transformat en paisatge natural els espais habitats.
Des del segle IX, mestres sufís com al-Junayd van fer servir la dita que «el color de l’aigua és el color del seu recipient» per parlar del cor del creient com a receptacle de les manifestacions d’Al·là.
Així, com a conseqüència de la presència de la llum, l’aigua a l’Alhambra pren el color de la instal·lació hidràulica que la conté, el qual dona pas a una epifania divina.
En conclusió, a la capital del Regne de Granada el color de l’aigua és Alhambra.
L’Alhambra va més enllà de Granada i ha influenciat arquitectes com Antoni Gaudí. En algunes de les seves obres s’observa una notable similitud amb certs elements presents al Palau dels Lleons de l’Alhambra.
És el cas de la Casa Vicens on l’arquitecte català va projectar la cascada del jardí conjugant arquitectura i aigua per crear espais confortables. La Cascada Gaudí forma part del jardí del Museu de les Aigües.
