«La Cascada» amb arc parabòlic va ser construïda per Antoni Gaudí el 1883 per al jardí de la Casa Vicens. Aquest habitatge va ser el seu primer gran projecte (1883-1888), clarament influenciat per l’arquitectura oriental i l’andalusí, que van apassionar l’arquitecte en una època en què els salons àrabs proliferaven a la ciutat. Amb ella Gaudí supera la influència dels seus professors, que combregaven amb l’historicisme i el romanticisme.
Evoca les conegudes viles palladianes, és a dir, les cases dels propietaris fundiaris del segle XV (amb drets reals sobre el bé com: la propietat, l’usdefruit, la servitud, la hipoteca, la peça, l’anticresi, l’emfiteusi i el cens) que responien a la necessitat d’un nou tipus de residència rural, eficaços en relació amb la finalitat d’establir una presència social i política al camp, estaven adaptades per al repòs, la caça i per fugir de la ciutat, sempre potencialment malsana.
Per a la ideació del projecte arquitectònic de la Casa Vicens amb les exigències esmentades, no tinc cap mena de dubte que Gaudí es va inspirar en el Jardí Feliç de l’Alhambra, avui conegut com a Palau dels Lleons. Muḥammad V va ser l’inspirador d’aquest bell palau construït en el seu segon mandat, entre 1362 i 1391, com un espai íntim format per dos jardins, un de natural, el Pati de Lindaraja, i un altre imaginal, el Pati dels Lleons, amb els seus quatre “rius” i múltiples fonts les aigües de les quals reguen palmeres, vinyes i granats que mostren els seus fruits al jardí vertical construït al marbre de les seves columnes i al guix dels paraments verticals. Tot això connecta aquesta arquitectura amb la Natura alhora que evoca el Jardí, el Paradís. Un palau tal que, si la seva història parla en passat, la seva arquitectura biofílica ho fa en present com a exemple de construcció sostenible, eficient energèticament, saludable i amb un alt grau de confort. Aquestes característiques, coincidents majoritàriament amb les de les viles de Palladio, fan que puguem considerar el Palau dels Lleons com a referent per a la ideació de la Casa Vicens.
Concretament, els templets que s’endinsen al Pati dels Lleons són dos qubbes mirador del “jardí” i, sobretot, de la Font dels Lleons. Les seves columnes i arcades, integrades al peristil del pati, evoquen tant l’envoltant de la Casa Vicens com l’interior de l’anomenada Tribuna, des de la qual es projectava la mirada cap al jardí, i al davant hi havia la Cascada. Així doncs, la Casa Vicens forma part de l’arquitectura biofílica que, sotmesa a les lleis de la Natura, proporciona estímuls sensorials als qui s’hi trobin de manera que reconnectin amb la Natura.
La Casa Vicens és la casa ideal de Gaudí, casa seva-manifest, i ha estat declarada Patrimoni Mundial UNESCO.
En un altre context, lluny de Barcelona, es troba la Presa Reial que manés construir Muḥammad I per treure’n, per la dreta de la llera del riu Darro, la Sèquia Reial amb què dotés d’aigua l’Alhambra. Després de la conquesta de Granada pels Reis Catòlics, els jesuïtes es van fer amb els terrenys voltants a la Pres Real. A partir de 1554 van començar a construir edificis per a cultives i aprofites els recursos que aquestes terres els subministraven. Així, a mig quilòmetre aigües avall del riu, van edificar l’anomenat Molí del Rei. Està situat al punt on la Sèquia Reial creua el riu Darro per, a partir d’aquí, discórrer sempre pel vessant esquerre de la vall que encarrila el riu. Ho fa mitjançant un aqüeducte a la part superior del qual hi havia un canaló fet de fusta impermeabilitzada amb una barreja de betum, calç, estopa i trossos de vidre mòlt que servien per tapar les unions entre les diferents peces. La mirada d’aquest aqüeducte evoca la imatge de la Cascada de Gaudí. Un cop més, l’aigua de l’Alhambra està unida a la de Barcelona. El color és daurat, com l’or que s’extreia del riu Darro en aquests paratges del Molí del Rei o com el de les barres de la senyera catalana. El color de l’aigua és Alhambra i Barcelona.